Hi havia una vegada un temps llunyà, mític, gairebé paleolític, en què una persona obria una revista, veia un anunci i, miracle, li prestava certa atenció. No existien les notificacions. No t’apareixien imitadors de Taylor Swift fins i tot a la sopa ballant “The hate of Ophelia”. No hi havia vídeos de simpàtics gossets fent parkour. Cap veu et cridava ¡Espera al final! cada tres segons.
Avui competim contra un algoritme entrenat perquè el dit llisqui compulsivament. Benvinguts a l’era de l’scroll infinit: el parc d’atraccions de la dopamina, el cementiri de l’atenció i, alhora, el territori on les marques es juguen bona part de la seva rellevància.
El nou or ja no és la dada
La pregunta no és pas si l’atenció ha mort. La pregunta és: en quin segon exacte una marca deixa de merèixer-la?
Durant anys es va dir que la dada era el nou or. Error parcial. Les dades serveixen de poc si ningú no s’atura a mirar el que fem amb elles.
L’economia digital actual funciona amb una lògica brutal: cada plataforma lluita per segons. No minuts, segons. TikTok va convertir el consum audiovisual en uns focs artificials de les emocions. Instagram va aprendre ràpid. YouTube va escurçar formats. LinkedIn es va omplir d’storytelling exprés. Fins i tot Netflix afegeix autoplay per evitar que l’usuari tingui temps de pensar.
Pensar, de fet, ha esdevingut una amenaça per a moltes plataformes. I aquí apareix la gran paradoxa del màrqueting contemporani: mai no hi hagut tantes oportunitats per impactar i mai ha estat tan difícil generar un impacte real.
El cervell no és multitasking; simplement sobreviu. Les marques solen interpretar la caiguda d’atenció com a problema creatiu: “cal fer continguts més dinàmics”. Sí… però no només.
La neurociència fa temps que explica una cosa incòmode: el cervell humà no està dissenyat per processar estímuls infinits sense fatiga. El que anomenem multitasking sol ser, en realitat, una successió rapidíssima de microinterrupcions cognitives. Resultat: més consum, menys record.
Consumim moltíssim contingut. Recordem poquíssim. I és per això que tantes campanyes funcionen en mètriques d’interacció, però desapareixen de la memòria col·lectiva en qüestió d’hores. L’usuari veu el vídeo, potser li dona like, però mentalment ja és en un altre lloc abans del segon tres.
La creativitat competeix contra l’avorriment
Aquest és el veritable canvi de paradigma. Abans una marca competia contra la categoria. Avui competeix contra qualsevol cosa capaç de generar estímul immediat: mems, streams, notícies, influencers, conspiracions, receptes de pasta o un gat tocant el piano.
La referència emocional de l’usuari ja no és el millor anunci del sector. És el més interessant que veurà avui. I això obliga les marques a replantejar moltes inèrcies perquè la solució no és cridar més: internet ja és ple de gent cridant. La solució és entendre què és el que mereix ser escoltat.
L’error és confondre rapidesa amb rellevància. Moltes marques han reaccionat al dèficit d’atenció accelerant-ho tot al crit de “Més fusta!”. Més vídeos, més peces, més impacte, més freqüència, més urgència…
Però la hiperactivitat comunicativa no garanteix cap atenció. De vegades garanteix exactament el contrari: indiferència. El consumidor actual detecta el contingut buit a velocitat quirúrgica. Sap quan una marca té alguna cosa a dir i quan simplement necessita emplenar el calendari editorial.
En un entorn saturat, la rellevància no neix de publicar més. Neix de tenir una veu reconeixible, una idea clara i el coratge de no assemblar-se a la resta. Sí, encara que això impliqui abaixar el ritme.
Com es guanya l’atenció avui?
Amb una barreja d’estratègia, psicologia i humanitat. Les marques que funcionen millor no són necessàriament les més virals. Són les que aconsegueixen instal·lar-se a la memòria. Les que entenen que l’atenció no es roba: es mereix seguint algunes directrius:
- Entrant ràpidament en matèria.
- Dissenyant missatges simples però intel·ligents.
- Construint universos de marca coherents.
- Apostant per creativitat amb criteri, no només amb efectes.
- I entenent una cosa fonamental: l’usuari no cerca contingut. Busca recompensa emocional.
Pot ser utilitat. Pot ser una inspiració. Pot ser entreteniment. Pot ser una identificació. Però quan no hi ha recompensa, el dit continua baixant. I aquest scroll no té final.
Potser no hem perdut l’atenció. Hem perdut la paciència per avorrir.
L’atenció continua existint. Ho demostren les sèries maratonianes, els podcasts de tres hores o els documentals que devorem un diumenge sencer. La gent sí que presta atenció, però només a allò que sent rellevant.
Aquest és el repte real per a les marques el 2026: deixar de fabricar soroll i començar a construir interès autèntic.
Perquè al fons, l’scroll infinit no és l’assassí de l’atenció. Només ha fet molt més evident qui realment la mereix.
Pots accedir a altres continguts relacionats amb el dia a dia de FlandeCoco visitant les Breaking News flaneres o, si ets fan de l’univers de la Publicitat i Comunicació, fent clic als interessants continguts del nostre Blog corporatiu.
Si necessites un partner de proximitat, creatiu i d’experiència multisectorial per als teus desafiaments publicitaris, siguin del caràcter que siguin, omple el següent formulari i ràpidament et donarem resposta.
